escrits

Apunt, suposo que aspirant a conte curt, però no vull tocar cap coma de l’energia d’aquell moment, agost 2014.

… vaig veure una parella que corria sota la pluja. Era estiu i la roba s’enganxava a la pell mentre reien i corrien fins el cotxe. Només que em va semblar que no es volien mirar, com si encara no toqués, o com si una barrera infranquejable separés allò que la natura demanava a crits. Corrien a través del parc, molls d’aquella humitat calenta que entelaria els vidres del cotxe, qui sap si a punt de fer aquell últim trajecte que no dóna segones oportunitats. I potser va ser per la nitidesa d’aquella imatge que, mentre marxava i els deixava sols, vaig pensar que encara que fos per a complir els clixés, haurien d’haver acabat fent l’amor. A desgana, si voleu… però els clixés a vegades estan allà per a donar un cop de mà a enamorats idiotes; allà, a la distància d’una carícia eterna que no vol arribar a ser per a no trencar aquell primer moment que ja s’acaba, entre el baf del cotxe i la suor de la roba enganxada als cossos, en l’adoració d’aquells que encara no se saben viure però que es tenen des de fa milions de segles. I sol a casa, amarat pels dies d’agost, vaig desitjar que els dos enamorats haguessin sabut creuar una sola mirada dins del cotxe, perquè aquella sola mirada hagués estat el punt de partida per a fer senzillament allò que estava escrit.