escrits

Primera de les cròniques sobre el viatge d’un any per Amèrica Llatina, publicades al setmanari Capgròs de Mataró, Gener 2006

El turisme es converteix en aventura només amb una foto. És una d’aquelles fotos on hi ha tants d’animals que no hi caben a la imatge i els cocodrils han d’agafar-se a una punta per no caure. “Aquí és quan vam anar en barca… no us podeu perdre la visita per l’Amazones”. El turista innocent es planta davant d’un comentari de l’estil i omple els buits amb pura aventura: allò extraordinari, aquell explorador que surt a la tele i que no té por de res, allò que el turista innocent mai creuria que podria fer fins al dia que es planta a Rio de Janeiro, preparat per creuar l’Amèrica llatina i a punt de dir, “l’aventura… és això l’aventura”.

I, de Rio, travesses mig Brasil fins a Paraguai, el país oblidat de l’Amèrica llatina. Te’n vas a Cafayate en bici. Passeges pel bosc emboirat d’Amboró, on la humitat ha cobert de molsa tots i cada un dels racons. Travesses els Andes des de San Pedro de Atacama fins el Salar de Uyuni, passant per geisers, llacs i deserts aclaparadors. Veus la posta de sol des de un cayac enmig del Titicaca, fas un cinc mil a la Paz, et perds per Lima, et passeges entre monos a Villa Tunari. Bolivia, “un país agarrado con alambres”; Peru, la terra dels inques. I quan arribes a l’Amazones, has deixat prou innocència pel camí per entendre que l’aventura no existeix. Que la realitat -sempre, a tot arreu i abans que tot- s’anega en la vida quotidiana i que ha de ser així. Que les coses s’enllacen les unes amb les altres en un ordre desconcertant i que l’aventura és només una tria que fem des del futur cap el passat.

Des de Veneçuela navegarem pel Carib fins a Mèxic. Fa temps que he après a saber gaudir d’aquest viatge no només com si fos un titular. Fa temps que relativitzo la frase, “no us podeu perdre Roraima (o l’illa del Bananal, o el llac de Cuipari o la desembocadura de l’Orinoco)”. Perquè el viatge s’assembla més a fer una foto a l’unic condor que veus en una excursió on n’havies de veure a cabassos, o arribar a un indret on només hi arribes amb un guia i rodejat de turistes amb gorres de “yo estuve en Potosí”. El viatge és una barreja matussera de moments extraordinaris amb sentiments que no sortiran a cap narració, per massa quotidians o massa poc inaudits per a ser barrets al mateix sac de l’aventura: que hagis de córrer buscant un lavabo a totes i cada una de les runes inques que visites, conèixer gent encantadora cada setmana, passar el Nadal sol, trobar llocs que et roben el cor, dormir cada nit a un llit diferent, que la natura et sorprengui fins a les llàgrimes, discutir cada preu, tenir una conversa que recordaràs per vida entre aroma de mandioca, descobrir la increïble atracció dels centres comercials… Coses que passen les unes al costat de les altres  i que no resten ni un gram d’intensitat al viatge. Perquè és entendre que la bellesa és una altra cosa —una a-l-t-r-a-c-o-s-a— allò que ho fa bonic t-o-t. El viatge, primer és vida i després viatge. L’aventura és una simple foto, un instant rodejat d’un temps que després obviarem quan recordem des de casa: “l’aventura… és això l’aventura”.

(El titol fa referència a Nigel Barley, L’antropòleg innocent)