escrits

Escrit. Gener 2007

Aquest és el meu enèsim projecte: aquest text de prova, vull dir. Prova perquè sí, perquè fins i tot l’eternitat té data de caducitat. La penúltima idea era un registre universal. No era un projecte fàcil, però crèiem que sí factible. El projecte exigiria que tothom —i vull dir tothom de veritat— tingués l’obligació d’enregistrar tots el seus moments: recollir amb minuciositat, i sense llacunes ni retard, allò que un ha estat fent durant tot el dia.

Amb certa ingenuïtat, pressuposàvem certa dosis de responsabilitat individual. X (posem pel cas el pseudònim de Dani) hauria d’explicar el seu dia. Tots els detalls. El moment que s’aixeca (“Mal dia, m’he aixecat tard una altra vegada. Toca córrer”), allò que ha esmorzat (“No he tingut temps d’esmorzar, ho faré a l’Autònoma…merda! no porto diners i, a l’Autònoma, anar al caixer és ser un feixista!”). A poc a poc, aniríem coneixent en Dani a través dels seus actes. El seu trajecte decebut fins la Universitat, l’angoixa que sent cada vegada que se n’adona que la Marie no tornarà, la sensació de ser un projecte inacabat, l’aura d’invulnerabilitat que sent de tant en tant, la seva família tronada i francament fotogènica, els seu amics (i el perquè creu que ho són). “Avui li he demanat a la Raquel si volia acompanyar-me a C… Crec que té una capacitat immensa per amagar els seus sentiments des que va decidir autoimposar-se no competir amb cap record. Però dir això és imaginar-la capriciosa (que ho és), massa dominadora (que també ho és), un punt per sobre dels sentiments que poden ferir-la. Prefereixo imaginar un forat ben fosc i inescrutable. Ja veus… no era ni una cita, però tot plegat diu molt poc de la meva confiança. M’ha dit que no tenia ganes d’anar amb mi a C… Tota la setmana que m’havia semblat una altra cosa. És com una escissió en dos noies. No és allò que em diu, que sí controla fins a límits inhumans o irreals. On és terriblement explícita és en allò que no diu, aquell llenguatge incontrolable fins i tot per una persona d’imatge tan freda com ella (que no ho és gens ni mica, de freda). És tan diferent i alhora tan igual a la Marie! Penso en el dia que vaig marxar de la clínica on treballa i la Raquel -sense dir-m’ho però sense poder-ho amagar- es va enfadar perquè marxava, els nervis que passa a vegades que estem junts (“no… és que tinc mal de cap”), els dies d’eufòria, la reacció que va tenir quan li vaig explicar que no podia enamorar-me d’ella (la primera reacció, la que he volgut recordar), la nit que em va confessar (sense precaució) que havia passat en blanc (després d’aquell primer sopar que va costar tant acabar, molt abans tot no esclatés)… en fi… demà no aniré a C… Si hi vaig sol, acabaria trobant-me una altra vegada assegut com un tonto romàntic al claustre del museu (ja en són tantes!). No em dóna la gana. El claustre és l’únic racó de C… on mai hi ha ningú. Tant se me’n fot C… És un record inútil si hi estàs sol.”

En Dani s’obriria en canal en els seus registres. Potser seria un cínic, pels lectors que accedissin a les seves notes, potser un egoista. Alguns lectors es tancarien en banda i es negarien a opinar, perquè col·leccionar totes les paraules del món -dirien- és un intent idiota de controlar futilment la realitat. O, potser, com altres afirmaven, veuríem que en Dani sabria rectificar a temps i ens conveceríem que el temps està de part dels qui saben esperar. Els registres ens oferirien l’oportunitat de seguir en Dani al dia i, per això, entendríem —i tindríem proves en el passat i en el futur de les seves notes— que en la quotidianitat d’un moment al qual ni ell va donar transcendència, el món va seguir girant i li va negar l’oportunitat que cercava.

Perquè en un altre registres —posem pel cas, de la usuària Marie; posem pel cas, un dia més tard—, trobaríem una altra història insignificant, només escrita sota la responsabilitat d’escriure tots el detalls del dia a dia. La Marie només ens explicaria “He tornat a C… després de dos anys. Vinc a fer unes fotos per la revista i marxo demà passat. Sé que és una estupidesa, però vaig insistir molt a fer aquestes fotos al claustre del museu. Com si desitgés que ell només hagués volgut esperar-me durant dos anys. Només ell i jo en el món. És el problema de la meva impostada megalomania. No hi havia ningú. El claustre és l’únic racó de C… on mai hi ha ningú. Només un sentiment ràpid —cauteritzant un dolor que encara no existia— de rebuig a sentir-me ferida per la seva absència.”

Aquest mínim desajust… aquesta passió sincopada a ritme… aquesta història que sembla una i que potser és de personatges que ni es coneixen perquè ni sabem realment si una es refereix a l’altra, segurament passaria inadvertida a la vida real. Però l’existència simultània dels registres —de tots els registres de tota la gent del món— possibilitaria crear i seguir en directe històries reals i crear-ne moltes més. Les narracions possibles serien infinites. Les solituts en parella de Joyce, les coincidències d’Auster, les casualitats naïf d’O’Henry. Tot tindria cabuda. No tothom tindria capacitat o sort per a trobar una bona història en l’infinit textual. Caldria lectors fidels. Hi hauria l’afortunat que trobaria una història el primer dia que accedeix als registres. Però també existirien els estudiosos, estudiosos de registres —que explicarien del seu dia a dia que s’han passat tot el dia estudiant en registres d’altres similituds, causes i conseqüències— i que trobarien vocacions perdudes, la història d’un noia que deixa d’estimar el mateix moment en què és estimada, el somni d’un noi que vol ser-ne un altre i la decepció d’aquest altre per ser qui és, natures incomplertes perquè no han sabut donar forma a la vida, dos persones desitjades que passen pel mateix lloc amb un minut de diferència, un secret a veus, alegries circumstancials, contes fantàstics, un home que ja no és qui era o qui els altres creuen que és, una dona que no sap entendre que és qui tots els altres —malèvolament— han decidit que sigui.

Els estudiosos tindrien una tasca ciclòpia a les mans. Hi hauria escoles i tradicions, mètodes variats i teories contraposades. Seguir la història d’en Dani i desplegar les seves relacions com un ventall. O estirar una sola pista, concentrar-se en un sol lloc, una plaça o un racó de la ciutat, per espiar les històries aparegudes només en aquell indret. Hi hauria qui creuria en la paraula i trobaria en dos frases idèntiques de registres desconeguts la prova de dos vides viscudes amb la mateixa intensitat. Hi hauria qui creuria que la paraula només és un indici de la veritat i que la història és inabastable i que dos vides idèntiques es poden amagar en registres formalment oposats. Hi hauria qui se sentiria obligat a ser escèptic i valorar totes les vides per igual, però també els que acceptarien obertament (i tendenciosa) la seva subjectivitat i escollirien uns registres i acceptarien sense reserva la seva repugnància cap a molts altres.

Tot plegat, una idea sense possibilitats.

El registre universal mai es va poder tirar endavant. Els nihilistes del moment (associats al voltant de la web www.abi.norg) van trobar-hi un problema de base (sense oblidar que els nihilistes enuncien satsifets els seus decebedors descobriments, sense cap interés per les conseqüències de les seves paraules). Segons ells, un registre universal s’acoblaria. Col·leccionar, empobria. Els carrers quedarien deserts, la responsabilitat d’apuntar-ho tot es tornaria obsessió o revolta. Les possibilitat d’històries infinites es tornaria estèril des de la mateixa intenció de voler recollir-les totes.

Els nihilistes van agafar la paraula per dir una sola frase i després van anar cap a casa explicant acudits: “A la llarga,” havien afirmat, “tots les notes del món diran el mateix: «estic escrivint el meu registre»”.