escrits

El 2004 i el 2005, durant tot un any, vaig estar voltant per Amèrica llatina, motxil·la en mà. Al llac de Cuipari, enmig de l’Amazones, vaig projectar un llibre de cròniques del viatge i vaig escriure l’esbós del pròleg. Un any després, el pròleg va ser l’únic que vaig arribar a escriure, però en certa manera —encara que sigui coix i solitari— es manté. M’explica. Podria ser ben bé el pròleg d’una biografia.

Estava al llac de Cuipari. A la selva amazònica, Perú. Amb prou feines veia les ratlles de la llibreta ronyosa que m’havia acompanyat durant tot el viatge. Eren les set del vespre i ja era fosc. Estava assegut en un banc, només acompanyat per la incomoditat de sentir l’espera de la selva que s’estenia carregada de mosquits a l’altra cantó del llac. “Potser hauria d’escriure frases ben poètiques” —com ara aquesta de la selva carregada de mosquits— “o escriure històries plenes de suspens, o textos rematadament introspectius. Perquè si vull fonamentar una mica més la meva candidatura literària, hauria de fer alguna cosa seriosa d’una vegada per totes”. Però el viatge que estava fent no tenia normes. L’elitisme havia deixat de formar part de la meva vida. El futur m’havia deixat de preocupar. “Crec que l’únic reclam estètic del diari sóc jo i la meva discreta bellesa natural”. Les notes que començava a recopilar només eren la constatació d’aquell canvi. I allò, aquella —potser només aquell “adonar-se de”—, passava en el viatge. “Un viatge que ja fa sis mesos que dura i que comença a ser el lloc on visc”. Rio, Paraguai, Iguaçú, Atacama, Bolívia, Perú, l’Amazones, Veneçuela, Mèxic. Llocs de realitat tènue expectants del fugaç significat que el meu pas generaria.

I el llac de Cuipari era ben bé al mig, una minúscula comunitat envoltada de selva amazònica. Més o menys l’enèsima vegada que ens trobàvem al cul del món. Les cases de fusta s’alineaven al costat del llac. Un camí encimentat creuava el poble. Era l’orgull de Cuipari, reminiscència d’un projecte que havia arribat per abocar tones de ciment al poble i havia fugit per on havia vingut. Els fanals cobrien orgullosos el camí, expectants del dia que l’electricitat es decidís a arribar al poble en barca. Aquell vespre —vespre insípid, com tants d’altres en un viatge meravellós— en Marc, jo, estava assegut en un banc escrivint amb un lot al cap. La guia esperava a casa amb uns turistes francesos que m’acompanyaven. Era una indígena jove, de la ciutat. Petita i ben proporcionada, amb els cabells negres i petites arrugues d’un rictus forçat a la cara. La seva manera de respirar ha quedat com un misteri per a tots nosaltres. Estàvem segurs que movia la boca. A fe que la movia!, però ningú arribava a entendre en quin moment de la seva oratòria —que va començar algun dia molt abans de trobar-nos i encara no sabem si ha acabat— agafava l’aire. Ja podies preguntar-li sobre plantes, arbres o mones que la guia agafava carrerilla amb un “emmmmm” allargassat i, amb una veu aguda que deuria espantar animals a quilòmetres a la rodona, començava a explicar-te la primera aventura que li passava pel cap. En aquells tres dies que vam compartir estada amb ella, vaig conèixer els afers amorosos del seu germà (del qual puc assegurar que era una mena de fura sexual), vaig recopilar desenes de filtres amorosos i vaig conèixer l’arbre genealògic de la seva família fins l’època dels inques.

No feia ni un dia que havia arribat al poble que ja em penedia d’haver-ho fet. A l’Amazones, el turista innocent hi va a visitar la selva, a pescar piranyes, a veure mones i alguna anaconda, a deixar-se picar per mil mosquits i a visitar alguna comunitat indígena. Representa que l’Amazones serveix per això, però resulta que nosaltres estàvem al límit de la nostra innocència. La Gemma —menys racional, més instintiva— s’havia quedat a Yurimagües i em deia adéu amb un somriure somnolent quan em vaig aixecar a les quatre del matí per agafar la barca cap a Cuipari. Feia ja sis mesos que viatjàvem. Havíem conegut comunitats encara més perdudes que les de Cuipari. Les mones s’havien passejat pel meu cap closca amunt closca avall, havíem tret serps de l’habitació, els lloros ens havien despertat dia rere dia a Paraguai; havíem viatjat amb barca; havíem pescat piranyes, m’havia banyat amb elles; havíem menjat una cosa molt lletja que semblava una rata però que no era una rata i no sé si tenia gust a de rata. El viatge s’acostava a un lloc on allò extraordinari es començava a convertir en hàbit. I l’hàbit ha de ser necessari o etern per poder ser viscut. La Gemma sabia que Cuipari no feia falta i li era igual. Jo —no sé si més tonto o més intel.ligent— ho havia d’experimentar, massa culpable de no voler fer-ho.

Aquell primer dia a Cuipari, la selva amazònica es va encarregar de fer-nos fora a les poques hores d’haver-hi entrat. La guia seguia parlant. L’organitzador del tour ens havia deixat a les seves mans assegurant-nos que ens deixava en mans d’una mare. No havia fet cap referència a la seva boca i, en aquell moment, fins les anacondes havien fugit atavalades camí a Manaus; l’únic que aconseguíem veure en aquell tour matinal per la jungla era el (mateix) arbre, que ens anàvem trobant de tant en tant i que es veu que era una mica més diferent que la resta. L’Amazones no és una visita fàcil. Els arbustos, aiguamolls i camins comparteixen espai. Els mosquits infesten tots els racons del teu cos. La terra s’enfonsa als teus peus. La calor no és intensa, però sí xafogosa. Tres hores més tard, només havíem vist unes cinc o sis vegades l’arbre en qüestió, tres mones (que s’hi estaven dins, en un forat) i l’equivalent en mosquits a un exèrcit de peli de romans. Els tres turistes innocents vam respondre amb evasives quan la guia ens va empènyer bosc endins a la recerca d’un arbre que deia que era encara més gran que tots. Una volta més tard, sense haver vist cap arbre que no s’assemblés l’un a l’altre, arribàvem a la casa de Cuipari on passaríem els propers tres dies. El llac era preciós, un entorn de blaus i negres, res a veure amb l’entorn sorrenc de Yurimagües o la cruesa de la jungla. L’aigua de l’Amazones baixa carregat de fang i desfets orgànics. A Manaus, l’Amazones s’ajunta amb el riu negre formant el meravellós espectacle de la mescla de colors. La rivera del riu negre és menys sorrenca, d’aquí, el seu nom. El riu no arrossega tants organismes i el color de l’aigua és el color de l’aigua neta i d’olor fresc. Cuipari és també d’aigua negre i d’olor fresc. El llac neix dels aiguamolls del voltant i només una via estreta, que a l’època seca desapareix, uneix l’aigua negre del llac amb la llera marronosa que portarà el riu fins a Manaus.

La nit cobria el llac quan vaig deixar d’escriure. La resta del dia havia estat trist: dinar amb la família, partit de bolei amb els nanos dels voltants, passeig pel poble. No tenia ganes de passar pel lavabo. La fossa sèptica es pot cavar de moltes maneres i els meus hostes havien decidit cavar-la en negatiu: sense foradar ni un pam de terra, havien aixecat el lavabo cap enlaire amb quatre taulons mal col·locats. El resultat era que la caseta del lavabo havia quedat construïda un parell de metres per sobre el terra, on les gallines gaudien en directe de l’espectacle que el humans s’esforçaven a realitzar uns metres més amunt. Em vaig quedar estirat al banc. No hi havia lluna. L’aigua, tan negre com el cel, reflectia la difusa lluminositat dels estels. El viatge estava carregat de fantasmes. A un cantó, la Creu del Sud —la constel·lació que ens va donar la benvinguda al Brasil—, tenyia el llac d’una mística que semblava anunciar-los. Sense haver-me mogut ni un pam, no estava sol a Cuipari o, sense que el món hagués decidit moure un dit, tota la meva vida era allà. M’havia passat altres vegades. Crec que li passa a tothom encara que no ens n’adonem i l’entorn ens faci creure amb vehemència que som nosaltres qui decidim on som i on volem ser i que som lliures de fer-ho i tal i qual. A cada lloc on arribava, el passat, les meves lectures, la meva natura es barrejaven amb el trosset d’Amèrica Llatina que trepitjava per construir alguna realitat nova. L’entorn calid de Cuipari s’omplia de formes, veus i records que dictaven allò que després diria que havia viscut, allò que he escrit en aquest llibre. Brasil no va ser només Brasil. Va ser alguna barreja de la novetat del viatge, les platges de Rio, Pere Casaldàliga i la vida de Romero. De retorn a Paraguai, mentre un noi m’explicava el progrés del poble, el filòsof Todorov repassava les seves teories socials sobre la naturalesa de l’ésser humà. Neures personals -com l’aversió a la incompetència- reapareixien insistentment i em feien sentir víctima d’un complot nacional quan em servien un espaguetis picants (però verds) enlloc del pesto que havia demanat o quan el metge em receptava dos injeccions que el farmacèutic es negava a punxar perquè precipitaven entre elles. Raskolikov i jo discutíem sovint sobre la moral tot prenent un tè (sempre acabava pagant jo i ell feia veure que no li sabia greu perquè el nihilisme ja les té aquestes coses). Al vaixell de l’Amazones vaig conèixer Sartre, que viatjava en camarot; Todorov viatjava al meu cantó i Zadie Smith a la motxilla, a les venes i a cada línia d’aquest pròleg. El viatge semblava tenir quatre dimensions alhora i jo, enmig de totes elles, meravellat de viatge, em sentia amb prou capacitat per provar de captar-les totes.

Aquella nit va ser Camus qui es va acostar a Cuipari. Potser hi ha qui no s’ho creurà, però amb Camus ens entenem. Jo he après el francès treballant amb gent de Port-Vendres, pied-noirs francesos com Camus. Un francès rovellat i bast, ple de paraules que ni sabia que no es podien dir en segons quins llocs, un francès que s’adapta al lloc on viu i no que viu com es parla. La nit amazònica té l’avantatge que les dimensions es capten més, crec que el francès també sona més clar i vaig entendre Camus a la perfecció. Suposo que té a veure amb l’actitud de meditar o resar. Jo era allà, provant de pensar què feia al cul del món. Reflexionant si calia sentir-se culpable de la insensibilitat que portava a sobre en aquell moment o de les ganes de tornar nedant cap a Yurimagües; preguntant-me si ja no sabia gaudir o si n’havia sabut mai. O si el problema no era que m’entestava a viure al màxim cada moment sense fer una tria prèvia dels moments que vivia. O si tot no era més senzill i només calia preguntar-se què hi fotia a Cuipari, el perquè d’aquell viatge. I aleshores va aparèixer Camus: “L’actor s’assembla a aquell altre personatge absurd que és el viatger. Com ell, esgota alguna cosa i recorre el món sense repòs.”

Vet aquí que a Cuipari em vaig fer gran. Vam discutir amb Camus tanta estona que la guia va sortir a dir que calléssim i que passéssim cap el llit. Que a Cuipari ningú parla més que ella. El viatger al qual es refereix Camus, m’explicava, és una metàfora d’una actitud vital. L’home absurd, en diu ell. Viure conscients de no poder treure de cada moment més d’allò que tenim només uns instants al davant, però saber esgotar —precisament per això— cada lloc al màxim. Començar a cada instant de zero i tornar-hi, sabent que no podrem evitar la data de caducitat que està inscrita a cada segon, però sense que això impedeixi meravellar-nos un altre cop abans d’avançar de nou. Hem d’imaginar el viatger content d’aquest sentit escapçat de viure. El turista innocent manté l’actitud més enllà de la innocència. El buit és la natura humana i ho sap. Per això, cal imaginar aquest viatger feliç.

La guia va provar d’explicar el remei de la seva iaia contra el mal ontològic, però si algú sap ser expeditiu amb les dones és un pied-noir. Camus va treure les seves armes i, ells dos, van començar a discutir la fúria sexual del seu germà, mentre el meu cos s’enfonsava, lànguid, a la nit de Cuipari.

El viatge s’havia acabat. Encara baixaríem Amazones avall i visitaríem Veneçuela i Mèxic. Però a Chiapas, ens autodefiniriem ja sense vergonya com a turistes impresentables. Camus no m’havia sabut convèncer. El viatge absurd, la vida absurda havia topat amb el seu únic límit: la necessitat de creure en l’eternitat, l’anhel de sentir que un lloc pot valer per sempre encara que sabem que això no serà així i que ens barallem amb la visceralitat de necessitar oblidar-ho. És allò que em passa a mi quan el viatge arriba als sis mesos, —i jo als trenta anys—, i sents que la teva vida no pot ser ni el següent poble ni una altra etapa absurda com anar a França a fer el pied-noir. Que hauràs de tornar —aquest és el punt clau— que el viatge s’acabarà i no vols viure —o no saps viure— al límit de l’absurd tot allò que necessites sentir etern. Però deixeu-me donar una mica d’aire. Això és un pròleg i no hauria d’explicar el final. Potser és una paradoxa, però necessito tot un llibre per explicar un trosset d’eternitat. No pretenc pas escriure un llibre de viatges, però el viatge hi és: el meu viatge. Tampoc és filosofia, malgrat les referències a Camus i companyia. Col·leccionista d’impressions, potser, un bon gestor d’impressions, però no pas filòsof. Tampoc és literatura, malgrat la meva formació. Aquest llibre només és un reflex d’un procés on tot es barreja i ha de tenir la barreja com a camp de joc. I el lloc on la teoria i la realitat es deformen i es retroalimenten és dins meu. Un jo que, en algun moment del viatge (potser abans del viatge —però a vegades fa falta temps per saber allò que el cos ja ha experimentat—) va entendre que no estava sol. Que no era —que no havia de ser— l’individu capaç de tot, omnipotent davant del perill. Un jo mancat, necessitat dels altres. Una peça dinàmica, que havia viscut increïblement inflada d’individualisme per pura supervivència.

En el nou món d’informació, potser necessitem més llibres així. Ni carn ni peix. Potser mes ben fets, però amb la idea de democratitzar la cultura i no tancar-la en els necessaris però, a vegades, poc accessibles rictus de l’elit cultural. Un llibre que no sigui tot fons ni tot forma, un procés llarg —potser tota una vida absurda— que acaba mesos abans de pujar a l’avio cap a Rio, que vol morir a Cuipari i que s’allarga vés a saber fins quan—, un híbrid on Dostoievski pot parlar amb un venedor de gorres peruà, una necessitat personal, un munt d’idees ben assumides i mal experimentades, un paquet de valerianes, molts llibres (massa), la Gemma i jo carregant-nos l’un a l’altre, els meus prejudicis, el meu entorn, el poblet de França on vaig viure i patir… Un viatge descontextualitzat, fet en directe i viscut en diferit. Un viatge desacoplat, ple d’imatges que tiren endavant i enrere. Llocs buits de significat, simples recipients del significat que el meu pas consumeix.

És un llibre sobre mi i per a qui em vulgui escoltar. Com tots els llibres que proven de ser bons. Un acte potser egoista que pretén un consens popular. Això sí que és una paradoxa. Com tots nosaltres.