escrits

Apunts, 29 de juny de 2010.

Porto un dies donant-li voltes a una tonteria. En sopars trimestrals amb una amiga, crec que li donem voltes a una tonteria similar. Ella és perfecte, una noia que aconsegueix el que vol, que té el que vol i que sap que té el que vol; una mena de Sísif versió-Camus, contenta un altre cop de fer arribar la pedra al cim una vegada més. Però la pregunta que aquests dies crec haver posat a prova és saber si trobem el benestar allà on creiem que estarà o si és el benestar que ens troba pel camí, sorpresos, perduts en un punt insospitat del no-res: deixar de córrer i aconseguir avançar, estimular el mal i guarir-lo, deixar de provar com modificar cada matí el context i que el context ens sorprengui tot modificant-nos… I he apuntat moltes vegades que filosofies que obvien la voluntat i el repte corren el risc de filtrejar amb el conformisme, però aquesta setmana -quan m’ha semblat sentir de nou les feromones de voler més- he imaginat que arribar-a-cim podria només ser el càstig etern per aquells que no han sabut respirar el magnetisme del camí; per aquells sísifs eterns i addictes al moviment a qui el benestar no els ha sorprès mai en un lloc on mai havien previst arribar. Per això: cal imaginar Sísif perdent la pedra de tant en tant.