Escrits

… vaig veure una parella que corria sota la pluja. Era estiu i la roba s’enganxava a la pell mentre reien i corrien fins el cotxe. Només que em va semblar que no es volien mirar, com si encara no toqués, o com si una barrera infranquejable separés allò que la natura demanava a crits.

Porto un dies donant-li voltes a una tonteria. En sopars trimestrals amb una amiga, crec que li donem voltes a una tonteria similar. Ella és perfecte, una noia que aconsegueix el que vol, que té el que vol i que sap que té el que vol; una mena de Sísif versió-Camus, contenta un altre cop de fer arribar la pedra al cim una vegada més.

Estava al llac de Cuipari. A la selva amazònica, Perú. Amb prou feines veia les ratlles de la llibreta ronyosa que m’havia acompanyat durant tot el viatge. Eren les set del vespre i ja era fosc. Estava assegut en un banc, només acompanyat per la incomoditat de sentir l’espera de la selva que s’estenia carregada de mosquits a l’altra cantó del llac.

El turisme es converteix en aventura només amb una foto. És una d’aquelles fotos on hi ha tants d’animals que no hi caben a la imatge i els cocodrils han d’agafar-se a una punta per no caure. “Aquí és quan vam anar en barca… no us podeu perdre la visita per l’Amazones”. El turista innocent es planta davant d’un comentari de l’estil i omple els buits amb pura aventura.

Aquest és el meu enèsim projecte: aquest text de prova, vull dir. Prova perquè sí, perquè fins i tot l’eternitat té data de caducitat. La penúltima idea era un registre universal. No era un projecte fàcil, però crèiem que sí factible. El projecte exigiria que tothom —i vull dir tothom de veritat— tingués l’obligació d’enregistrar tots el seus moments.